A Xochimilco, una índia grossa i
morena ven rams de flors als turistes. Du un capell de palla amb un
llaç vermell i condueix una barca llargaruda, que li serveix per
acostar-se als visitants. Té la mirada trista, molt trista. I quan
algun d'aquells forasters, als quals accepta com un mal necessari,
l'apunta amb el seu teleobjectiu, es cobreix la cara amb el barret.
No li agrada sortir a les fotos.
L'agost de l'any 2009 vaig fotografiar
una venedora de flors a Xochimilco (Ciutat de Mèxic). Vaig
desenfundar la càmera -convenientment armada amb un zoom 70-300- i
li vaig captar una mirada melanconiosa abans que ella es tapés el
rostre. Va sortir una bona foto, que avui llueixo a una de les parets
de casa meva.
Però, què en sé jo d'aquella
senyora? Quan miro la foto, no puc evitar sentir-me un poc trista.
Aquella passejada en barca va estar molt bé, però em demano si de
tot allò en vaig treure alguna experiència profunda. Que realment
provoqués una espurna al meu interior més silenciós.
Els nous temps han posat a l'abast de
tothom els grans viatges. No hi ha lloc del món que se'ns
resisteixi. Visitem tribus africanes, naveguem en barca per Ha Long
Bay, admirem les formes del Canyó del Colorado, ens deixem colpejar
pel riu Ganges. Però, en el fons, seguim desconeixent allò
essencial. Ens fa tanta por conèixer-nos a nosaltres mateixos, que
el primer dia de vacances necessitem fugir com més lluny millor.
S'acaba la jornada a Xochimilco i la
senyora es treu el davantal de colorins per posar-se un còmode
xandall. El turista torna a casa i fica les fotografies a una carpeta
de l'ordinador. Tots dos posen punt i final a una de les grans
mentides de la nostra era.
