dimarts, 30 d’octubre de 2012

LA GRAN MENTIDA



A Xochimilco, una índia grossa i morena ven rams de flors als turistes. Du un capell de palla amb un llaç vermell i condueix una barca llargaruda, que li serveix per acostar-se als visitants. Té la mirada trista, molt trista. I quan algun d'aquells forasters, als quals accepta com un mal necessari, l'apunta amb el seu teleobjectiu, es cobreix la cara amb el barret. No li agrada sortir a les fotos.

L'agost de l'any 2009 vaig fotografiar una venedora de flors a Xochimilco (Ciutat de Mèxic). Vaig desenfundar la càmera -convenientment armada amb un zoom 70-300- i li vaig captar una mirada melanconiosa abans que ella es tapés el rostre. Va sortir una bona foto, que avui llueixo a una de les parets de casa meva.

Però, què en sé jo d'aquella senyora? Quan miro la foto, no puc evitar sentir-me un poc trista. Aquella passejada en barca va estar molt bé, però em demano si de tot allò en vaig treure alguna experiència profunda. Que realment provoqués una espurna al meu interior més silenciós.

Els nous temps han posat a l'abast de tothom els grans viatges. No hi ha lloc del món que se'ns resisteixi. Visitem tribus africanes, naveguem en barca per Ha Long Bay, admirem les formes del Canyó del Colorado, ens deixem colpejar pel riu Ganges. Però, en el fons, seguim desconeixent allò essencial. Ens fa tanta por conèixer-nos a nosaltres mateixos, que el primer dia de vacances necessitem fugir com més lluny millor.

S'acaba la jornada a Xochimilco i la senyora es treu el davantal de colorins per posar-se un còmode xandall. El turista torna a casa i fica les fotografies a una carpeta de l'ordinador. Tots dos posen punt i final a una de les grans mentides de la nostra era.

diumenge, 28 d’octubre de 2012

ENTREVISTA A EL MUNDO

Entrevista publicada al diari El Mundo/El Día de Baleares el dissabte 27 de novembre, amb motiu de la presentació del repertori a La Biblioteca de Babel

El PDF es pot descarregar clicant aquí

divendres, 12 d’octubre de 2012

LA MEVA PRIMERA GUITARRA


En lloc de germans, vaig tenir una guitarra. La recordo de sempre, penjada de la paret del despatxet de casa. De tant en quant, el meu pare l’agafava i tocava quatre acords. El ‘Romance Anónimo’ i Bob Dylan. La mare s’inclinava més per les jotes tortosines apreses de l’avi, l’home de mar que no vaig poder conèixer.

La guitarra me mirava. M’esperava. I un dia la vaig despenjar. Era molt dura i les cordes em van ferir els dits tendres. Han passat molts anys d’allò i avui un póster ocupa el seu lloc. Què se’n deu haver fet? Molt me temo que va acabar recolzada a un contenidor verd. Sola i mig trencada, exposada al vent i la pluja. Substituïda vilment per una altra de més bonica i més nova.

Ara m’agradaria tenir-la entre les mans. Ella m’ajudaria a reconstruir aquesta història. La guitarra va ser el principi d’una trajectòria sense marxa enrere, de la qual recordo els fets cronològics però no tant les sensacions. La memòria es compon d’esdeveniments però també de tactes, olors i sons que et transporten directament al passat i et recorden allò que ets. Allò que sempre has estat. Llàstima que moltes vegades els perdem per sempre.

dissabte, 6 d’octubre de 2012

ELS FANTASMES DE DAVANT CA MEVA


Tinc un edifici abandonat a davant ca meva. Fa uns anys, era la seu central d'una coneguda cadena d'òptiques. I els GPS dels mòbils, amb tota la seva tecnologia avançada, encara hi segueixen remetent els clients.

Molt sovint, quan surto al carrer, trobo gent despistada, mirant de manera alterna la pantalla del telèfon i la vorera contrària. Me demanen: saps on és l'òptica? I jo els dic que no s'hi esforcin, que fa molts anys que va tancar.

Però, realment està tancada? Deshabitada? De vegades, a la nit, temo veure una cara fantasmagòrica darrera una de les finestres brutes i negres. No seria del tot impossible: els llums d'emergència encara s'encenen i si hi hagués alguna cosa dedins l'edifici -i jo la volgués veure-, podria distingir-ne perfectament els trets. Òbviament, la meva imaginació, carregada d'imaginari cinematogràfic, veu una nena rossa, de rostre molt blanc i en camisa de dormir. Sembla tranquil·la i m'observa fixament.

Fins ara, no mirava mai les finestres de l'edifici a la nit. Per si de cas. Però a partir d'avui començaré a fer-ho. Perquè he arribat a la conclusió que no s'ha de tenir por dels fantasmes. Tant si viuen a la casa del davant com si resideixen a la pròpia. Tant si estan a defora com si arrelen molt endins.

divendres, 5 d’octubre de 2012

dijous, 4 d’octubre de 2012