divendres, 12 d’octubre de 2012

LA MEVA PRIMERA GUITARRA


En lloc de germans, vaig tenir una guitarra. La recordo de sempre, penjada de la paret del despatxet de casa. De tant en quant, el meu pare l’agafava i tocava quatre acords. El ‘Romance Anónimo’ i Bob Dylan. La mare s’inclinava més per les jotes tortosines apreses de l’avi, l’home de mar que no vaig poder conèixer.

La guitarra me mirava. M’esperava. I un dia la vaig despenjar. Era molt dura i les cordes em van ferir els dits tendres. Han passat molts anys d’allò i avui un póster ocupa el seu lloc. Què se’n deu haver fet? Molt me temo que va acabar recolzada a un contenidor verd. Sola i mig trencada, exposada al vent i la pluja. Substituïda vilment per una altra de més bonica i més nova.

Ara m’agradaria tenir-la entre les mans. Ella m’ajudaria a reconstruir aquesta història. La guitarra va ser el principi d’una trajectòria sense marxa enrere, de la qual recordo els fets cronològics però no tant les sensacions. La memòria es compon d’esdeveniments però també de tactes, olors i sons que et transporten directament al passat i et recorden allò que ets. Allò que sempre has estat. Llàstima que moltes vegades els perdem per sempre.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada