dimarts, 30 d’octubre de 2012

LA GRAN MENTIDA



A Xochimilco, una índia grossa i morena ven rams de flors als turistes. Du un capell de palla amb un llaç vermell i condueix una barca llargaruda, que li serveix per acostar-se als visitants. Té la mirada trista, molt trista. I quan algun d'aquells forasters, als quals accepta com un mal necessari, l'apunta amb el seu teleobjectiu, es cobreix la cara amb el barret. No li agrada sortir a les fotos.

L'agost de l'any 2009 vaig fotografiar una venedora de flors a Xochimilco (Ciutat de Mèxic). Vaig desenfundar la càmera -convenientment armada amb un zoom 70-300- i li vaig captar una mirada melanconiosa abans que ella es tapés el rostre. Va sortir una bona foto, que avui llueixo a una de les parets de casa meva.

Però, què en sé jo d'aquella senyora? Quan miro la foto, no puc evitar sentir-me un poc trista. Aquella passejada en barca va estar molt bé, però em demano si de tot allò en vaig treure alguna experiència profunda. Que realment provoqués una espurna al meu interior més silenciós.

Els nous temps han posat a l'abast de tothom els grans viatges. No hi ha lloc del món que se'ns resisteixi. Visitem tribus africanes, naveguem en barca per Ha Long Bay, admirem les formes del Canyó del Colorado, ens deixem colpejar pel riu Ganges. Però, en el fons, seguim desconeixent allò essencial. Ens fa tanta por conèixer-nos a nosaltres mateixos, que el primer dia de vacances necessitem fugir com més lluny millor.

S'acaba la jornada a Xochimilco i la senyora es treu el davantal de colorins per posar-se un còmode xandall. El turista torna a casa i fica les fotografies a una carpeta de l'ordinador. Tots dos posen punt i final a una de les grans mentides de la nostra era.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada