dimarts, 11 de desembre de 2012

ARTICLE AL DIARI DE TARRAGONA

Article publicat al Diari de Tarragona amb motiu del 30 aniversari del tancament de la Llibreria Guàrdias de Tarragona.

El PDF es pot descarregar clicant aquí

2 comentaris:

  1. Felicitats per l’article, Mariona, que he llegit amb emoció i m’ha portat molts bons records. Com ja saps, vaig conèixer el teu avi, Tomàs Forteza, a l’Escola de Marineria de Tarragona i vaig navegar amb ell a bord del seu mític “Vent de Dalt”. El teu avi em va inculcar la passió marinera, que conservo més viva que mai, fins al punt que em vaig voler fer marí professional. A 18 anys, amb el COU acabat, me’n vaig anar a Barcelona amb la intenció de matricular-me a l’Escola de Nàutica –aquesta que ara es volen vendre-, però no vaig poder a causa de la meva miopia. Això em va desorientar completament de cara al futur i, a més, em va fer arribar tard al període de matriculacions de la universitat per estudiar qualsevol altra carrera. De tota manera, si no podia ser marí, no sabia pas per on encaminar la meva vida. Llavors, el teu avi Tomàs, que estava al cas de la meva situació, em va donar feina a la Llibreria Guardias de la Rambla.

    Hi vaig treballar durant el curs 1974-75, aproximadament, i en tinc el millors dels records, que algun dia, si es dóna l’oportunitat, ja t’explicaré. Encara conservo els llibres que em va recomanar el teu avi –la majoria de temes marítims, és clar!- i en tinc algun amb una dedicatòria seva, amb aquella lletra gruixuda que feia, sempre amb ploma. I entre aquests llibres tinc el dels poemes escollits de Pedro Salinas, que cites en l’article! Però, a banda d’inculcar-me la passió pel mar i pels llibres, el teu avi em va ajudar a decidir el meu futur professional. Sabia que m’agradava escriure, perquè havia llegit alguna cosa meva, i em va proposar que estudiés periodisme. I així ho vaig fer i vaig començar la meva carrera professional en el món de la comunicació. Per tant, una part molt important del què sóc li dec al teu avi i sempre li estaré agraït; però mai no li ho vaig dir personalment, cosa que em sap molt de greu.

    M’agradaria poder fer una ullada a l’armari de la teva àvia Mercè, on segurament hi reconeixeria molts dels objectes de quan vaig treballar al despatx de la Guardias. Potser, entre les gomes d’esborrar i els fulls de paper Galgo, encara s’hi amaga algun dels somnis d’un jove despistat que no sabia quin rumb donar a la seva vida.

    Una abraçada!

    ResponElimina
  2. Hola, Joan!

    Moltíssimes gràcies pel teu missatge. Quantes coses caben a un armari, eh? Quina gràcia que ell també et recomanés els poemes escollits de Salines -un llibre que a mi m'encanta, per cert!-. Em fa molta il·lusió que m'expliquis coses del meu avi, al qual, com crec que ja et vaig comentar, no vaig poder conèixer.

    Escriure aquest article és per a mi una manera de retre-li homenatge. A ell, la meva àvia i tota la família, que han fet que per a mi Tarragona sigui un lloc carregat de continguts sentimentals molt profunds. No hi he viscut mai però és una ciutat que sento molt meva.

    Una abraçada i seguim en contacte!

    ResponElimina