dijous, 31 de gener de 2013

LA BUIDOR DELS DOBLERS



L'atmosfera és agradable. La temperatura és agradable. La música, agradable. Les cambreres et somriuen de manera molt agradable. La moqueta fa que el tacte del terra sigui agradable.

A un racó, una noia tecleja frenèticament en una tableta digital. De tant en quant, mira furtivament el seu smartphone, un d'aquells models per a executius. Tot en ella és perfecte. El maquillatge, l'ombra d'ulls, el to del pintallavis. El pentinat, la caiguda de la melena, la brillantor dels cabells. Els texans tenen aquell color precís, ni molt ni poc gastat. I el jersei de coll alt, amb costures circulars a les mànigues, li cau amb suavitat a sobre el cos de top model, esculpit al gimnàs tres cops per setmana.

S'aixeca de la taula i tria un pastís de la gelera. De xocolata. La cambrera l'hi porta en un reguitzell de per favors i gràcies. Però ni el tasta. Passen els minuts -durant els quals continua teclejant- i el pastís segueix allà, amb els seus reflexes golafres d'anunci. Llavors en demana un altre, ara de poma, i requereix que s'enduguin el de xocolata, intacte. Agafa la forquilla i l'esmicola poc a poc, amb superioritat i menyspreu. A mesura que es fica les engrunes a la boca, a la cara se li dibuixa un rictus de profunda insatisfacció.

La noia que tens al davant té molts doblers, però és incapaç de gaudir d'una cosa tan senzilla com un pastís. Ho podria comprar pràcticament tot, però precisament per això no valora res. I rere tota aquesta aparença d'executiva perfecta i sofisticada s'amaga en realitat una gran infelicitat.

El seu posat és tan fals com el del lloc que ha triat per menjar el pastís de xocolata.

A fora fa un fred desagradable. El vent és desagradable i cau un plugim molt desagradable. Però el fred, el vent i la pluja almanco són de veritat.

dilluns, 28 de gener de 2013

ACTUACIÓ AL GARRIDIARIO DE BUTXACA




Aquest dijous a les 21 hores, nova participació al Garridiario. En aquesta ocasió, l’informatiu més irreverent del panorama periodístic balear tindrà com a escenari un domicili particular. 

Imprescindible reserva a culturaacasa@gmail.com

Aportació de 5 euros.

Més info clicant aquí

dimecres, 23 de gener de 2013

CONCERT A L'EXPOSICIÓ DE DIBUIXOS DE VICENÇ SASTRE


El pròxim divendres dia 25 de gener, Vicenç Sastre celebra els darrers dies de la seva exposició de dibuixos i aquarel·les "Portells i portals" al cafè i restaurant S'Oli Tretze (Plaça Banc de s'Oli 13). Amb tal motiu, tindrà lloc una presentació de la seva obra a càrrec de Carlos Garrido, que va col·laborar amb Sastre en diverses publicacions. L'acte contarà a més amb un concert musical a càrrec de Mariona Forteza, que interpretarà tant temes seus com algunes versions.

Vicenç Sastre és dibuixant i il·lustrador, i dedica aquesta col·lecció d'aquarel·les a diferents mostres d'arquitectura popular mallorquina, des dels monuments talaiòtics fins a les possessions.

L'acte comença a les 20 hores.

dilluns, 21 de gener de 2013

LA MEMÒRIA DE LA PEDRA




Diuen que a les profunditats de la terra hi viu la Mallorca remota. En Joan Pericàs així ho investigava. Amb l'ajuda d'un company -i d'una escala de corda-, baixava per avencs i cavitats subterrànies i allà, a la fosca més fonda, hi recol·lectava molses i falgueres. Sostenia amb passió que aquells vegetals que ell collia eren els mateixos que fa milers d'anys poblaven tota l'illa. Amb els canvis climàtics i la pujada de les temperatures al llarg de la història, les petites plantes s'havien refugiat poc a poc en aquestes grutes misterioses, a recer de la calor i la humitat sufocant.

La idea em va captivar des del principi. En aquell avenc que en Joan assenyalava -que es mostrava als meus ulls fosc i enigmàtic- hi havia petits organismes d'un verd quasi fosforescent, testimonis d'un passat carregat de misteris i incògnites. A la màgia que desprenen talaiots i construccions prehistòriques, s'hi afegia aquí el magnetisme que sempre tenen els forats subterranis. Un pessigolleig alimentat per viatges literaris al centre de la terra i les sensacions que ens deixa a la infantesa l'observació atenta de pous i cisternes, dels quals mai veus el final.

Llavors em va caure la tapa de la càmera. Vaig treure el cap per fotografiar l'avenc i la peça, que no estava ben subjecta, es va desprendre. Clac, clac, clac... I després silenci. I foscor. En Joan em va prometre que quan tornés a buscar més molses la rescataria. Però no va poder: una maleïda malaltia se'l va endur poc temps després.

Els anys i les generacions passen a una velocitat vertiginosa. Mentre, nosaltres vivim pensant que som els únics. Però el passat sempre queda imprès a les entranyes de la pedra. Quina sort que encara queda gent que, com en Joan, s'aventura en mons desconeguts i ens ho recorda.

dijous, 10 de gener de 2013

EMPESOS PER LA MAR




Contràriament a allò que la majoria pensa, les platges quan són més interessants és a l’hivern. Alliberades dels banyistes, els para-sols i les màquines que les despullen de plantes protectores, tornen a la seva essència. Recuperen la seva personalitat real.

És llavors quan apareixen a l’arena els objectes més insospitats. Sabates -òbviament desparellades-, plàstics de tota mena i vidres gastats per l’erosió. De vegades, fins i tot pots arribar a topar amb instruments que no t’esperaries mai, com ara un d’aquells inhaladors per a asmàtics.

Però allò realment interessant -a banda de la varietat d’estris i materials- és com aquests objectes poden arribar a despertar la curiositat i la imaginació. Veus una xancla de goma i penses: qui la devia portar? I t’imagines un mariner barbut i de cabells blancs esgrogueïts intentant controlar un veler a la deriva. És un gran misteri: no sabem d’on provenen ni tampoc quant de temps duen voltant pel món, de platja en platja, únicament sotmesos als capritxos del vent i les corrents marines.

Quina llàstima que de vegades els retirin quan arriba el bon temps. Com si només fossin incòmodes desperdicis. Ignorant el seu valor real i les ensenyances que se’n desprenen. Aquelles que ens parlen del lligam íntim i sentimental -perpetuat durant segles- amb llocs i persones geogràficament molt distants.

dilluns, 7 de gener de 2013

ELS INQUILINS DEL PASSAT


La casa on vaig créixer està construïda a sobre la mar. Allà on s'eleven els seus deu pisos de pedra de Santanyí, anys enrere només hi havia aigua.

Aquesta idea em trasbalsava de petita. Tot el meu món es sustentava en un terreny guanyat a la badia. Si m'hagués pujat a la màquina del temps d'H. G. Wells -aquella que permetia veure la transformació del món a mesura que el seu ocupant viatjava a tota velocitat a través dels segles-, en molts pocs anys m'hauria trobat envoltada d'aigua salada i peixos.

Pot ser que per això me n'anés a viure al centre històric tot d'una em vaig emancipar. A un pis amb més de cent anys d'història, escales atrotinades i rajoles cantaires. M'agradava estirar-me al llit i pensar qui devia haver dormit abans a la meva habitació, veient les mateixes bigues que jo ara contemplava.

Estem tan acostumats a mirar-nos el melic, que molt poques vegades pensem que només representem un petit moment en la llarga història de la nostra ciutat. Un gra d'arena en una platja tan extensa que es perd en la llunyania. Un lloc poblat de personatges misteriosos i desconeguts, amb costums, vestits i idiomes de vegades molt diferents als nostres. Però iguals en allò essencial. Amb problemes i alegries molt similars als que tenim ara. Amb les mateixes preguntes.

Torno a casa els pares, m'estiro al llit i miro el sostre que un dia veurà una persona que no coneixeré mai.

dijous, 3 de gener de 2013

PARAULES A NINGÚ


Poques coses m’agraden més que escoltar música mentre condueixo. Les estrofes i les melodies es succeeixen mentre el paisatge transcorre pel parabrisa i les finestretes. Els escenaris de la ciutat, sobradament coneguts de caminar-los, adquireixen llavors una naturalesa totalment diferent, dotats ara d’una banda sonora que els fa ser més interessants, més bells.

És així com l’altre dia vaig descobrir un personatge nou a la ciutat. Una noia que, vestida amb roba de colors -leggins fins a mitja cama, samarreta ampla i esportives-, increpava algú en direcció a la balconada de Cort. Era al mig de la plaça i gesticulava molt, com si estigués interpretant una obra de teatre clàssica. Jo circulava amb el meu corsa i no vaig poder evitar girar-me cap a l’altre costat i mirar el notable edifici, no fos cas que, efectivament, hi hagués qualque polític allà a la façana. Però no, ningú.

En els pocs segons que vaig trigar en travessar la plaça, durant els quals em van arribar esmorteïdes -i intel·ligibles- les paraules de la noia a través dels vidres, vaig arribar a la conclusió que aquella persona no estava bé del cap. I encara ho vaig tenir més clar quan, dos o tres dies més tard, la vaig tornar a veure al mateix lloc i en actitud idèntica.

Però tot allò em va fer pensar. Aquella no era una imatge nova, l’havia vist desenes de vegades en pel·lícules d’època. Un home o una dona predicaven, pujats a sobre una capsa de fusta, en mig d’una massa de gent indiferent, envoltats de fang, carros i gallines. Sovint estaven bojos, però de vegades eren els únics que veien clarament les coses.

No estarem tornant al passat? De cada vegada hi ha més imatges que, com les de la noia de Cort, ens indiquen que s’està produint un evident retrocés temporal. De moment, tot i les altes xifres de l’atur, seguim vivint com ho fèiem abans, enlluernats encara pels temps de l’abundància. Però arribarà un moment en què la realitat ens posarà al nostre lloc. Llavors serà tard. I, potser, ens en penedirem de no haver escoltat la noia de Cort. D’haver passat de llarg amb el cotxe mentre escoltàvem música.