L'atmosfera és agradable. La
temperatura és agradable. La música, agradable. Les cambreres et
somriuen de manera molt agradable. La moqueta fa que el tacte del
terra sigui agradable.
A un racó, una noia tecleja
frenèticament en una tableta digital. De tant en quant, mira
furtivament el seu smartphone, un d'aquells models per a
executius. Tot en ella és perfecte. El maquillatge, l'ombra d'ulls,
el to del pintallavis. El pentinat, la caiguda de la melena, la
brillantor dels cabells. Els texans tenen aquell color precís, ni
molt ni poc gastat. I el jersei de coll alt, amb costures circulars a
les mànigues, li cau amb suavitat a sobre el cos de top model,
esculpit al gimnàs tres cops per setmana.
S'aixeca de la taula i tria un pastís
de la gelera. De xocolata. La cambrera l'hi porta en un reguitzell de
per favors i gràcies. Però
ni el tasta. Passen els minuts -durant els quals continua teclejant-
i el pastís segueix allà, amb els seus reflexes golafres d'anunci.
Llavors en demana un altre, ara de poma, i requereix que s'enduguin
el de xocolata, intacte. Agafa la forquilla i l'esmicola poc a poc,
amb superioritat i menyspreu. A mesura que es fica les engrunes a la
boca, a la cara se li dibuixa un rictus de profunda insatisfacció.
La noia que tens al davant té molts
doblers, però és incapaç de gaudir d'una cosa tan senzilla com un
pastís. Ho podria comprar pràcticament tot, però
precisament per això no valora res. I rere tota aquesta aparença
d'executiva perfecta i sofisticada s'amaga en realitat una gran
infelicitat.
El seu posat és tan fals com el del
lloc que ha triat per menjar el pastís de xocolata.
A fora fa un fred desagradable. El vent
és desagradable i cau un plugim molt desagradable. Però el fred, el
vent i la pluja almanco són de veritat.
