La casa on vaig créixer està
construïda a sobre la mar. Allà on s'eleven els seus deu pisos de
pedra de Santanyí, anys enrere només hi havia aigua.
Aquesta idea em trasbalsava de petita.
Tot el meu món es sustentava en un terreny guanyat a la badia. Si
m'hagués pujat a la màquina del temps d'H. G. Wells -aquella que
permetia veure la transformació del món a mesura que el seu ocupant
viatjava a tota velocitat a través dels segles-, en molts pocs anys
m'hauria trobat envoltada d'aigua salada i peixos.
Pot ser que per això me n'anés a
viure al centre històric tot d'una em vaig emancipar. A un pis amb
més de cent anys d'història, escales atrotinades i rajoles
cantaires. M'agradava estirar-me al llit i pensar qui devia haver
dormit abans a la meva habitació, veient les mateixes bigues que jo
ara contemplava.
Estem tan acostumats a mirar-nos el
melic, que molt poques vegades pensem que només representem un petit
moment en la llarga història de la nostra ciutat. Un gra d'arena en
una platja tan extensa que es perd en la llunyania. Un lloc poblat de
personatges misteriosos i desconeguts, amb costums, vestits i idiomes
de vegades molt diferents als nostres. Però iguals en allò
essencial. Amb problemes i alegries molt similars als que tenim ara.
Amb les mateixes preguntes.
Torno a casa els pares, m'estiro al
llit i miro el sostre que un dia veurà una persona que no coneixeré
mai.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada