dilluns, 7 de gener de 2013

ELS INQUILINS DEL PASSAT


La casa on vaig créixer està construïda a sobre la mar. Allà on s'eleven els seus deu pisos de pedra de Santanyí, anys enrere només hi havia aigua.

Aquesta idea em trasbalsava de petita. Tot el meu món es sustentava en un terreny guanyat a la badia. Si m'hagués pujat a la màquina del temps d'H. G. Wells -aquella que permetia veure la transformació del món a mesura que el seu ocupant viatjava a tota velocitat a través dels segles-, en molts pocs anys m'hauria trobat envoltada d'aigua salada i peixos.

Pot ser que per això me n'anés a viure al centre històric tot d'una em vaig emancipar. A un pis amb més de cent anys d'història, escales atrotinades i rajoles cantaires. M'agradava estirar-me al llit i pensar qui devia haver dormit abans a la meva habitació, veient les mateixes bigues que jo ara contemplava.

Estem tan acostumats a mirar-nos el melic, que molt poques vegades pensem que només representem un petit moment en la llarga història de la nostra ciutat. Un gra d'arena en una platja tan extensa que es perd en la llunyania. Un lloc poblat de personatges misteriosos i desconeguts, amb costums, vestits i idiomes de vegades molt diferents als nostres. Però iguals en allò essencial. Amb problemes i alegries molt similars als que tenim ara. Amb les mateixes preguntes.

Torno a casa els pares, m'estiro al llit i miro el sostre que un dia veurà una persona que no coneixeré mai.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada