Diuen que a les profunditats de la
terra hi viu la Mallorca remota. En Joan Pericàs així ho
investigava. Amb l'ajuda d'un company -i d'una escala de corda-,
baixava per avencs i cavitats subterrànies i allà, a la fosca més
fonda, hi recol·lectava molses i falgueres. Sostenia amb passió que
aquells vegetals que ell collia eren els mateixos que fa milers
d'anys poblaven tota l'illa. Amb els canvis climàtics i la pujada de
les temperatures al llarg de la història, les petites plantes
s'havien refugiat poc a poc en aquestes grutes misterioses, a recer
de la calor i la humitat sufocant.
La idea em va captivar des del
principi. En aquell avenc que en Joan assenyalava -que es mostrava
als meus ulls fosc i enigmàtic- hi havia petits organismes d'un verd
quasi fosforescent, testimonis d'un passat carregat de misteris i
incògnites. A la màgia que desprenen talaiots i construccions
prehistòriques, s'hi afegia aquí el magnetisme que sempre tenen els
forats subterranis. Un pessigolleig alimentat per viatges literaris
al centre de la terra i les sensacions que ens deixa a la infantesa
l'observació atenta de pous i cisternes, dels quals mai veus el
final.
Llavors em va caure la tapa de la càmera. Vaig treure el cap per fotografiar l'avenc i la peça, que
no estava ben subjecta, es va desprendre. Clac, clac, clac... I
després silenci. I foscor. En Joan em va prometre que quan tornés a
buscar més molses la rescataria. Però no va poder: una maleïda
malaltia se'l va endur poc temps després.
Els anys i les generacions passen a una
velocitat vertiginosa. Mentre, nosaltres vivim pensant que som els
únics. Però el passat sempre queda imprès a les entranyes de la
pedra. Quina sort que encara queda gent que, com en Joan, s'aventura
en mons desconeguts i ens ho recorda.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada