dilluns, 21 de gener de 2013

LA MEMÒRIA DE LA PEDRA




Diuen que a les profunditats de la terra hi viu la Mallorca remota. En Joan Pericàs així ho investigava. Amb l'ajuda d'un company -i d'una escala de corda-, baixava per avencs i cavitats subterrànies i allà, a la fosca més fonda, hi recol·lectava molses i falgueres. Sostenia amb passió que aquells vegetals que ell collia eren els mateixos que fa milers d'anys poblaven tota l'illa. Amb els canvis climàtics i la pujada de les temperatures al llarg de la història, les petites plantes s'havien refugiat poc a poc en aquestes grutes misterioses, a recer de la calor i la humitat sufocant.

La idea em va captivar des del principi. En aquell avenc que en Joan assenyalava -que es mostrava als meus ulls fosc i enigmàtic- hi havia petits organismes d'un verd quasi fosforescent, testimonis d'un passat carregat de misteris i incògnites. A la màgia que desprenen talaiots i construccions prehistòriques, s'hi afegia aquí el magnetisme que sempre tenen els forats subterranis. Un pessigolleig alimentat per viatges literaris al centre de la terra i les sensacions que ens deixa a la infantesa l'observació atenta de pous i cisternes, dels quals mai veus el final.

Llavors em va caure la tapa de la càmera. Vaig treure el cap per fotografiar l'avenc i la peça, que no estava ben subjecta, es va desprendre. Clac, clac, clac... I després silenci. I foscor. En Joan em va prometre que quan tornés a buscar més molses la rescataria. Però no va poder: una maleïda malaltia se'l va endur poc temps després.

Els anys i les generacions passen a una velocitat vertiginosa. Mentre, nosaltres vivim pensant que som els únics. Però el passat sempre queda imprès a les entranyes de la pedra. Quina sort que encara queda gent que, com en Joan, s'aventura en mons desconeguts i ens ho recorda.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada