La il·lusió. Aquell anhel
irrefrenable capaç de moure muntanyes. Aquell desig que et mantenia
desperta la vigília de reis, impossible aclucar els ulls. Aquell
batec que poblava la imaginació d'imatges brillants i situacions
electritzants, on tot era possible.
De petita hi havia una cosa que em feia
molta il·lusió: tenir una bola del món.
Però no una bola del món qualsevol.
Havia de tenir una bombeta a dins. Per poder contemplar el relleu
dels continents i el nom de les ciutats en la foscor més absoluta.
Un dia el meu pare es va presentar amb
l'anhelat regal. Durant tot aquell any em vaig passar les horabaixes
inspeccionant països, muntanyes, paral·lels i meridians. A la llum
del dia, el globus mostrava les separacions polítiques entre estats
i regions; però en la íntima obscuritat de la meva habitació -el
llum filtrant-se a través dels foradets de les persianes- apareixien
serralades, rius i deserts. Quina profunditat devia tenir la mar allà
on el blau es tornava tan fosc? Com devia ser caminar per les plaques
de gel del Pol Nord?
Vint anys després, els mapes segueixen
tenint per a mi la mateixa màgia. El mateix magnetisme. Tants llocs
per descobrir, la majoria dels quals, molt probablement, no veuré
mai. Però una cosa ha canviat. Després d'alguns viatges per països
distants he arribat a la conclusió que, en el fons, tots els llocs
s'assemblen. Les diferències culturals, climàtiques i idiomàtiques
són molt interessants i obren la ment, però amaguen també una
mateixa veritat profunda: la d'unes persones cercant el seu camí en
un món que molt sovint els resulta incomprensible.
De vegades, els majors misteris i les
regions més desconegudes es troben a la mateixa ciutat on vivim.
De vegades, els països més distants
es troben a dins de nosaltres mateixos.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada